El Concili Vaticà II és viu i ben viu!

No fa pas gaire vaig llegir un post al bloc del Jordi Callejón demanant un minut de silenci pel Concili Vaticà II. I no he guardat, ni guardaré un minut de silenci per diversos motius.

El Concili és viu i ben viu! Que jo sàpiga no hi ha hagut cap altre concili universal (sóc despistat però ho hauria sabut) i això significa que el concili és vigent del tot i continua obligant als catòlics.

Tota norma interpretativa del Concili feta a posteriori no li treu la vigència. I només seran interpretacions, i res més, per molt alta que sigui l’autoritat que les faci. Es pot dir d´una altra manera, no són les interpretacions les que corregeixen el Concili, és que és des del Concili que cal revisar les interpretacions. Mai! una interpretació pot pretendre situar-se per sobre d’un Concili Universal, justament perquè la interpretació és d’alguns, mentre que el Concili és de tots (universal), i és expressió de l’Església tota, unida al Cap que és Crist (potser oblidem amb facilitat que el Cap de l’Església no és el papa, és Crist, i això no nega l’autoritat de la Seu de Pere, però sí que la resitua).

Ara bé, a l’Església tenim un problema del qual no sé si algú n’és conscient. A les parròquies i comunitats no s’ensenya el Vaticà II, no es llegeixen els textos, no es comenten, no es treballen. I no passa només amb el concili: on ha quedat el Concili Provincial Tarraconense? Per què els capellans a les seves parròquies i comunitats ni tan sols han mencionat que els bisbes catalans han fet un document importantíssim, cridant a l’evangelització? Aquest últim document s’hauria d’estar treballant i reflexionant.

Recordo que aquesta mateixa capellanada es queixa de la poca formació dels laics. I qui els ha de formar? I on s’han de formar? No és a les seves parròquies i comunitats? O potser és que pensen (siguin de la corda que siguin) que un laic format és aquell que els diu que sí a tot i no els crea problemes que els mogui de la seva comoditat? (Jo em decanto per aquesta última) I si no volien problemes per què s’han fet capellans?. Francament, que no ens culpin de les seves mancances vocacionals. I que recordin que el seu ministeri està pastat pel Jesús que renta els peus als deixebles (això és el que entenem els cristians per autoritat).

Deixeu de dir que el Concili Vaticà II és mort, perquè només és una apreciació subjectiva. No és veritat! Accepteu que, en part, alguna responsabilitat també teniu des del moment que el vau deixar de llegir i de consultar, o simplement perquè no l’heu obert mai. No és vàlid afirmar que ja no val per a res si sou vosaltres mateixos els qui li heu retirat la vigència.

Final de curs/ Autisme digital.

Ja hi som! És final de curs i com sempre anem atrafegats. Per això aquesta setmana i, possiblement fins Juliol, no podrem posar cançons... ja es veurà. El que sí farem és escriure algun post per a no deixar "penjat ell Bloc".

No fa pas gaire vàrem coincidir en una pregària amb un capellà conegut nostre, a banda de les preguntes sobre el què fem o deixem de fer, la conversa va anar derivant cap a les noves tecnologies. Ell va concloure deixant ben clar que no volia saber res d'ordinadors, internet i derivats. Val a dir que no és el primer capellà que ens ho diu, també n'hem trobat que no tenen correu electrònic o no el fan servir... Algú pot dir que això no passa amb els capellans més joves, té raó, però mirant la proporció de capellans joves i capellans grans no seria exagerat afirmar que deu haver força capellanada allunyada de la cultura propiciada per les noves tecnologies.
Així que en aquesta cultura nostra tan digitalitzada on neix una manera nova de comunicar-se hi ha capellans nostres que pateixen autisme, si més no digital.

Repassant partitures.

Tot fent un cop d'ull a les partitures que ja hem posat al bloc descobreixo algun "despiste". A la partitura del Ja no som esclaus m'he oblidat de posar l'autor del text. És un text de la Carta de Sant Pau als Gàlates 4, 7a. en el que parla de la llibertat dels fills de Déu.

I per a que no sigui un post tan curt us explico una anècdota. Ahir a la missa del vespre en la que toquem habitualment vàrem cantar el "Són testimonis" de Kairoi, sí aquell que diu "són testimonis ho van ser per amor i un nou signe..." Doncs bé, les estrofes les cantava jo solet i, és clar, em vaig perdre. I la cosa més o menys debia sonar així: "Arriscaren en una mmmmgada. Eeee nnnnnnnnnninsaren tot va ser senzillesa. Així és la glòria (l'original diu lògica) de eeu. trrrrrrrrriiiii més pobres, vetllar pels malats...." La resta de músics s'ho van passar d'allò més bé a costa meva.

Que els de Kairoi em perdonin!

Ei, la Pasqua no s'ha acabat!

Tot just acabada la Vetlla Pasqual i mentre recollíem els instruments, aparells, etc. em comenten:
- Bé, ja està, fins l'any que ve...

Doncs, no... un fet tan important i cèntric com és la ressurrecció no s'esgota litúrgicament en una sola celebració. I per això TOTA LA SETMANA ÉS PASQUA. Ja sé que algú pot dir-me: -descobreixes la sopa d'all-. Però, bé... sóc així, m'agrada colpir-me davant l'evident.

Quan s'acaba la Vetlla Pasqual em sap a poc, tinc ganes de festa davant l'alegria que em produeix sentir quan es canta el Pregó: "aquesta és la nit en que Crist ens ha tornat la dignitat". Crist dignifica la condició humana assumint tot el que té d'indigne, ho trobo "brutal", colpidor... Doncs, resulta que a l'Església també li sap a poc celebrar això un sol dia i prou. Així que ho fa al llarg de tota la setmana (litúrgicament se l'anomena Octava de Pasqua).

Diumenge vinent continua sent Diumenge de Pasqua. Aquells que heu de preparar cants recordeu-ho i escolliu cants que estiguin en consonància amb aquest fet. I, sobretot, demanem que la nostra vida sigui digne d'un sacrifici tan gran.

Nou document del Papa Benet XVI

Sacramentum caritatis, aquest és el títol d'aquest document que recull les conclusions del Sínode dels Bisbes al voltant del tema de l'Eucaristia.

Em centro en el punt 41 on esmenta el cant litúrgic, com és normal en algú que forma part d'un grup que fa un servei des de la música en les celebracions parroquials. La primera impresió és que no hi ha cap canvi respecte altres documents propis del magisteri que tracten el mateix tema. Enfasitza el paper del cant gregorià sense desmerèixer altres estils i per tant és una exageració afirmar que prohibeix les guitarres, flautes... com algú m'havia arribat a comentar.

Ara bé, no puc deixar de sentir una certa inquietud quan, després de llegir les poques frases que dedica a la música, no veig aquell esperit de documents anteriors que convidava a cercar nous estils en concordança a les noves sensibilitats i als nous temps.

Reptes

És llarg el camí que hem recorregut com a grup. Hem afrontat reptes no pas petits: composar cants nous, assolir una certa qualitat musical, tenir continuïtat com a grup... de tots, el més complicat ha estat i continua sent la relació amb aquells que tenen càrrecs a les parròquies. Hem tocat en llocs molt diversos i sempre ens trobem amb el mateix problema: la desconfiança.

Trobo que un dels reptes més importants de l'Església actual és, si més no, fer gestos que ajudin a recuperar la confiança els uns en els altres. Sense aquest ecumenisme intern difícilment es pot plantejar una evangelitació efectiva. I, em sembla que en això anem massa coixos.